Menu

Ofici de lectura

Invitatori

V. Obriu-me els llavis, Senyor.
R. I proclamaré la vostra lloança.


Antífona Veniu, adorem el Senyor, rei dels reis.

Himne

Consors patérni lúminis,
lux ipse lucis et dies,
noctem canéndo rúmpimus:
assiste postulántibus.

Aufer tenébras méntium,
fuga catérvas daémonum,
expélle somnoléntiam,
ne pigritántes óbruat.

Sic, Christe, nobis ómnibus
indúlgeas credéntibus,
ut prosit exorántibus,
quod praecinéntes psállimus.

Praesta, Pater piíssime,
Patríque compar Únice,
cum Spíritu Paráclito
regnans per omne saéculum. Amen.

Salmòdia

Antífona 1 S'aixeca Déu: Que fugin davant d'ell els qui l'odien!

Salm 67

Entrada triomfal del Senyor

Pujà cel amunt, s’endugué un seguici de captius, repartí dons als homes (Ef 4, 8)

I

S'aixeca Déu: Que es dispersin els enemics,
i fugin davant d'ell els qui l'odien.
Que s'esvaeixin de pressa com el fum,
i es fonguin com la cera vora el foc;
que no quedi rastre dels dolents davant de Déu.

Que s'alegrin davant d'ell els justos,
que no planyin res per celebrar el seu triomf.
Canteu al Senyor, lloeu el seu nom,
deixeu pas al qui té els núvols per carrossa.
El seu nom és el Senyor;
celebreu davant d'ell el seu triomf.

Déu és pare d'orfes, defensor de viudes,
des del lloc sagrat on resideix.
Déu dóna casa als desemparats,
allibera els captius i els enriqueix,
però els rebels es queden al desert.

Déu nostre, quan sortíeu guiant el poble,
quan avançàveu per la solitud,
tremolà la terra i el cel fou generós,
davant de Déu, del Déu del Sinaí,
davant de Déu, del Déu d'Israel.

Vau fer caure una pluja abundant
per refer els vostres camps esgotats;
vau allotjar-hi la vostra família.
Instal·làreu els pobres, Déu nostre,
al país fèrtil del vostre patrimoni.

Glòria al Pare i al Fill i a l'Esperit Sant.
Com era al principi, ara i sempre i pels segles dels segles. Amén.

Antífona 1 S'aixeca Déu: Que fugin davant d'ell els qui l'odien!
Antífona 2El nostre Déu és el Déu salvador, que pot rescatar de la mort.

II

El Senyor pronuncia un oracle:
«Milers de missatgers anuncien la victòria:
Fugen, fugen els reis dels exèrcits;
al campament reparteixen botí.

Mentre jèieu entre les cledes,
les ales del colom es cobrien de plata,
i l'or refulgia a les seves plomes.»

Quan l'Omnipotent dispersi els reis,
la muntanya de Salmon quedà blanca de neu.
Són altíssimes, són escarpades
les muntanyes de Basan.

Muntanyes escarpades,
¿per què envegeu la muntanya
que Déu s'ha buscat per residir?
El Senyor hi habitarà per sempre més!

Són mils de milers les carrosses de Déu;
des del Sinaí, el Senyor ve al lloc sagrat.
Heu pujat a Merom, hi heu fet captius,
al santuari d'Adam rebeu dons en homenatge,
fins els rebels han d'habitar-hi, Senyor, Déu.

Beneït sigui el Senyor dia rere dia;
és ell qui ens porta, el Déu salvador nostre.
Per a nosaltres és el Déu que salva,
que pot rescatar de la mort.

Déu esberla els caps dels enemics,
dels qui s'obstinen en la seva maldat.

Diu el Senyor: «Fins de Basan els faré tornar,
i ni que fossin al fons de la mar;
la sang dels enemics tenyirà els teus peus,
i els teus gossos la lleparan.»

Glòria al Pare i al Fill i a l'Esperit Sant.
Com era al principi, ara i sempre i pels segles dels segles. Amén.

Antífona 2 El nostre Déu és el Déu salvador, que pot rescatar de la mort.
Antífona 3 Canteu a Déu, reialmes de la terra, toqueu himnes al Senyor.

III

Veig venir, Déu meu, les processons;
són processons del meu Déu i el meu rei,
camí del lloc sagrat.

Els cantors obren la comitiva,
la clouen els músics,
al mig les donzelles toquen els tambors.

«En dies d'aplec beneïu Déu,
beneïu el Senyor, gent d'Israel.»

Benjamí, el més petit, obre la marxa;
segueixen, amb els seus batallons,
els prínceps de Judà, de Zabuló, de Neftalí.

Déu meu, desplegueu aquell poder
amb què vau intervenir a favor nostre,
des del vostre temple de Jerusalem.
Vindran reis a dur-vos ofrenes.

Amenaceu la Fera del Canyar,
el Ramat de Toros,
els Vedells dels Pobles.
En senyal de rendició
pagaran tribut a pes de plata.

Disperseu les nacions que volen la guerra.
Vindran els magnats de l'Egipte,
l'Etiòpia estendrà les mans a Déu.

Canteu a Déu, reialmes de la terra,
toqueu himnes al Senyor,
al qui vola amb la carrossa
pels cels més llunyans.

Escolteu el seu tro majestuós,
canteu la majestat de Déu,
la seva grandesa sobre Israel,
la seva majestat dalt dels núvols.

Des del seu lloc sagrat Déu és temible;
és el Déu d'Israel,
que dóna poder i valentia al seu poble.
Déu sigui beneït!

Glòria al Pare i al Fill i a l'Esperit Sant.
Com era al principi, ara i sempre i pels segles dels segles. Amén.

Antífona 3 Canteu a Déu, reialmes de la terra, toqueu himnes al Senyor.

Vers

V. Escolto el que diu el Senyor.

R. Déu anuncia la pau al seu poble.

Lectures

Lectura primera

De la carta als cristians de Roma 9, 1-18

Déu a qui vol concedeix gràcia, i el qui vol, l'endureix

Germans: Dic la veritat en Crist, no menteixo, i la meva consciència me'n dóna testimoniatge en l'Esperit Sant: tinc una gran tristesa i un dolor incessant al cor. Perquè jo mateix desitjaria ser anatema, separat de Crist, pels meus germans, pels del meu llinatge segons la carn.

Ells que són israelites, a qui pertanyen la filiació, la glòria, les aliances, la legislació, el culte, les promeses i també els patriarques, i dels quals descendeix el Crist segons la carn, que és, per damunt de tota cosa, Déu beneït pels segles. Amén.

No és pas que la paraula de Déu hagi fallat. Perquè no tots els descendents d'Israel són realment Israel; ni pel sol fet de ser descendència d'Abraham, en són tots fills; sinó que és «per Isaac que serà anomenada teva la descendència». És a dir, no són els fills de la carn els qui són fills de Déu, sinó els fills de la promesa són els qui són comptats com a descendència.

Efectivament, la paraula de la promesa diu així: «Per aquest temps vindré, i Sara tindrà un fill». I més encara: també Rebeca va concebre d'un sol home, d'Isaac, el nostre pare. Doncs, bé, quan encara no havien nascut els seus fills, ni havien fet res, ni de bo ni de dolent, per tal que es mantingués allò que Déu s'havia proposat per lliure elecció, que no depèn de les obres, sinó del qui crida, se li va dir: «El més gran servirà el més petit», tal com està escrit: «He estimat Jacob, però no Esaú».

¿Què direm, doncs? ¿Potser hi ha injustícia en Déu? De cap manera! Perquè diu a Moisès: «Concediré gràcia a qui la concediré, i m'apiadaré de qui m'apiadaré».

Així, doncs, no depèn del qui vol ni del qui corre, sinó de Déu, que concedeix gràcia. I l'Escriptura diu al Faraó: «Per això precisament t'he suscitat, per mostrar en tu el meu poder, i perquè el meu nom se celebri per tota la terra». Així, doncs, a qui vol concedeix gràcia, i el qui vol, l'endureix.


Responsori

R. Als israelites pertanyen la filiació, la glòria, les aliances, el culte, les promeses; no són els fills de la carn els qui són fills de Déu; * els fills de la promesa son els qui son comptats com a descendència.

V. No tots els descendents d'Israel són realment Israel. * Els fills de la promesa són els qui són comptats com a descendència.

Lectura segona

(de la memòria)

De la «Introducció a la vida devota», de sant Francesc de Sales, bisbe
(Part 1, capítol 3)

Hem d'exercitar la devoció de diverses maneres

En la mateixa creació de les coses, Déu, el creador, manà a les plantes que cadascuna llevés fruit segons la seva espècie; igualment als cristians, que són plantes vives de la seva Església, va manar-los que cadascun d'ells llevés fruit de devoció segons la qualitat, l'estat i la vocació que tingués.

Dic, doncs, que hem d'exercitar la devoció de diverses maneres: d'una manera el noble i d'una altra l'obrer, d'una manera el servidor i d'una altra el príncep, d'una manera la viuda, d'una altra la dona casada i d'una altra la noia soltera. Ara, que ni amb això no n'hi ha prou, sinó que la mateixa pràctica de la devoció s'ha de veure acomodada a les forces, les ocupacions i els deures de cadascú en particular.

Digues-me, Filotea, ¿seria escaient que un bisbe volgués viure solitari com un cartoixà? ¿Que uns casats no procuressin més que els frares Caputxins augmentar el seu peculi? ¿Seria adient que un obrer imités els religiosos i es passés tot el dia en el temple, i que un religiós, a l'inrevés, es dediqués sense interrupció, a imitació dels bisbes, a solucionar personalment tots els casos i esdeveniments plantejats per les necessitats del proïsme? ¿No et sembla que una devoció així seria ridícula, desordenada i intolerable?

I tanmateix, errors i absurditats així es donen molt sovint. Això no hauria de passar, Filotea, perquè la devoció, si és veritable i sincera, no destrueix res, ans ho perfecciona i consuma tot, i si hi ha en algú una devoció que repugna i és adversa a la seva vocació i estat, una devoció així és falsa, no hi ha dubte.

L'abella treu la mel de les flors de manera tal que no les danya ni destrueix: les deixa tan íntegres, intactes i fresques com les va trobar. La devoció veritable encara ens presta quelcom millor: no solament no destrueix cap mena de vocació ni de treball, ans els exorna i els enalteix.

Perquè, així com les pedres precioses, siguin les que vulguin, si són posades dins de la mel, cadascuna es torna, segons el seu propi color, més fulgent i rutilant, així cada home es fa més acceptable i perfecte en la seva vocació si afegeix a ella la devoció. La devoció fa que la cura de tu mateixa i de la teva família sigui més tranquil-la, que l'amor recíproc dels esposos sigui més sincer, que l'obediència al príncep sigui més fidel i que totes les nostres ocupacions, siguin les que siguin, es tornin més suaus i més bones.

És un error, més et dic, és una heretgia, voler excloure l'exercici de la devoció de la vida militar, dels tallers dels obrers, de les oficines dels artesans, de les famílies dels casats; reconec certament, caríssima Filotea, que aquella devoció que és purament contemplativa, monàstica i religiosa no es pot exercitar en aquests oficis i estats, però afirmo també que, a més d'aquestes tres menes de devoció, n'hi ha moltes altres molt escaients per ser practicades per aquells que viuen en estat secular.

En conclusió: siguem on siguem, podem i hem d'aspirar a la vida perfecta.



Responsori

R. Sigueu bondadosos i compassius els uns amb els altres, i perdoneu-vos tal com Déu us ha perdonat en Crist. * Sou fills estimats de Déu; imiteu el vostre Pare.

V. Accepteu el meu jou i feu-vos deixebles meus, que jo sóc benèvol i humil de cor. * Sou fills estimats de Déu; imiteu el vostre Pare.

Oració


Oh Déu, vós heu volgut que el bisbe sant Francesc de Sales es fes tot per a tots, cercant el bé dels homes; concediu-nos que, seguint el seu exemple, manifestem la suavitat del vostre amor en el servei dels nostres germans. Per nostre Senyor Jesucrist.

Conclusió

Beneïm el Senyor.
R. Donem gràcies a Déu.

Tornar a inici

Seleccionar la pregària per data.

liturgiadeleshorescat@gmail.com

A+ A-