Menu

Ofici de lectura

Invitatori

V. Obriu-me els llavis, Senyor.
R. I proclamaré la vostra lloança.


Antífona Veniu, adorem el Crist, Senyor nostre, que va ser temptat i va patir per nosaltres.

Himne

Salmòdia

Antífona 1 Els qui es fan petits com un infant són els més grans en el Regne del cel.

Salm 130

Abandó a les mans de Déu

Feu-vos deixebles meus, que jo sóc benèvol i humil de cor (Mt 11, 29)

El meu cor no és ambiciós, Senyor,
no són altius els meus ulls;
visc sense pretensions de grandeses
o de coses massa altes per a mi;

jo em mantinc en pau tranquil·la,
com un nen a la falda de la mare,
Tot esperant els vostres dons.
Israel, espera en el Senyor
ara i per tots els segles.

Glòria al Pare i al Fill i a l'Esperit Sant.
Com era al principi, ara i sempre i pels segles dels segles. Amén.

Antífona 1 Els qui es fan petits com un infant són els més grans en el Regne del cel.
Antífona 2De bon cor, Déu meu, us he ofert totes les coses.

Salm 131

Les promeses de Déu a la casa de David

El Senyor Déu li donarà el tron de David, el seu pare (Lc 1, 32)

I
Senyor, recordeu-vos de David
i de tot el seu zel,
del jurament que va fer al Senyor,
prometent al Poderós de Jacob:

«No entraré sota el sostre de casa,
no aniré al meu llit per descansar,
no deixaré que s'adormin els meus ulls,
que la son m'acluqui les parpelles,
fins haver trobat un lloc per al Senyor,
un casal per al Poderós de Jacob.»

Hem trobat l'arca a la plana de Jàar,
hem sabut que és al poble d'Efrata.
Entrem, doncs, a casa seva,
venerem l'escambell dels seus peus.

Alceu-vos, Senyor,
veniu al lloc on heu de quedar-vos
amb l'arca del vostre poder.
Que els sacerdots es vesteixin de festa
i esclatin els fidels en crits d'alegria.

Per amor de David, servent vostre,
no refuseu d'acollir el vostre Ungit.

Glòria al Pare i al Fill i a l'Esperit Sant.
Com era al principi, ara i sempre i pels segles dels segles. Amén.

Antífona 2 De bon cor, Déu meu, us he ofert totes les coses.
Antífona 3 El Senyor va jurar en ferm a David que li mantindria el regne per sempre.

II
El Senyor va jurar a David;
va jurar en ferm, no se'n desdirà:

«Al teu tron hi posaré un fill teu.
Si els teus fills guarden la meva aliança,
les prescripcions que jo et donaré,
continuaran també els teus fills
ocupant per sempre el teu tron.»

El Senyor s'estima la ciutat de Sió,
l'ha escollida per fer-hi estada:
«És aquí on vull quedar-me per sempre,
m'agrada, hi vull residir.

Li beneiré les provisions, i abundaran,
els seus pobres menjaran fins a saciar-se.
Vestiré de festa els seus sacerdots,
i els seus fidels esclataran en crits d'alegria.

Aquí faré germinar el poder de David,
per al meu Ungit tindré una llàntia encesa.
Vestiré de confusió els teus enemics,
però al front d'ell brillarà la meva diadema.»

Glòria al Pare i al Fill i a l'Esperit Sant.
Com era al principi, ara i sempre i pels segles dels segles. Amén.

Antífona 3 El Senyor va jurar en ferm a David que li mantindria el regne per sempre.

Vers

V. Els qui viuen d'acord amb la veritat busquen la plena llum.

R. Perquè es vegin les seves obres.

Lectures

Lectura primera

Del llibre de l'Èxode 12, 37-49; 13, 11-16

Sortida dels hebreus. Lleis sobre la Pasqua i els primogènits

En aquells dies, els israelites marxaren de Ramsès cap a Socot. Eren uns sis-cents mil homes de guerra, a més de les dones i les criatures. També sortí amb ells gent de tota mena i una gran riquesa de bestiar: ramats de cabres i ovelles, i ramats de vaques. Van coure coques de pa sense llevat, amb la pasta que s'enduien d'Egipte; la pasta no havia tingut temps de fermentar, perquè els havien expulsat d'Egipte, i no es van poder entretenir, ni per preparar provisions.

L'estada dels israelites a Egipte havia durat quatre-cents trenta anys. Just el dia que es complien quatre-cents trenta anys va sortir del país d'Egipte tot l'estol del poble del Senyor. Aquella nit de vetlla el Senyor va fer sortir del país d'Egipte els israelites: és la nit del Senyor; tots els israelites vetllen aquella nit, de generació en generació.

El Senyor digué a Moisès i Aaron:
«És llei de la Pasqua que no n'ha de menjar cap foraster, a excepció de l'esclau que hagis adquirit amb diner i l'hagis circumcidat. El foraster resident no n'ha de menjar ni tampoc el mercenari. Heu de menjar la víctima en una sola casa i no portar a fora gens de carn. No li heu de trencar cap os. Tota la comunitat d'Israel ha de celebrar la Pasqua. Si uns forasters que viuen amb tu volen celebrar la Pasqua del Senyor, primer han de circumcidar tots els homes de casa seva, i només així, quan seran com els israelites, hi podran participar; però els incircumcisos no n'han de menjar. EI ritual serà el mateix pels nadius i pels forasters que viuen amb vosaltres.

I un cop el Senyor t'haurà introduït en el país de Canaan, tal com et va jurar a tu i als teus pares, i seràs amo de la terra que t'haurà donat, cedeix al Senyor els primogènits, tant dels homes com del bestiar: els mascles pertanyen tots al Senyor. El primer nat d'ase podrà ser substituït per un anyell, però si no el rescates ha de ser desnucat. Rescataràs també el primogènit dels teus fills.

Quan, temps a venir, el teu fill et pregunti la raó d'això, tu li explicaràs com el Senyor us va arrencar, amb mà forta, de la casa d'esclavatge d'Egipte i com, en entestar-se el Faraó a no deixar-vos sortir, el Senyor va fer morir tots els primogènits d'Egipte, els dels homes i els del bestiar; és per això que ara sacrifiques al Senyor el primogènit dels animals, però rescates el teu primer fill.

El record que el Senyor et va treure d'Egipte amb mà forta ha de ser com un distintiu en la teva mà i l'has de dur com una marca entre els ulls.»


Responsori

R. Els pares de Jesús el portaren a Jerusalem per presentar-lo al Senyor. * Complint el que prescriu la Llei, que tot noi, fill primer, sigui consagrat al Senyor.

V. Oferiren per ell al Senyor un parell de tórtores o dos colomins. * Complint el que prescriu la Llei, que tot noi, fill primer, sigui consagrat al Senyor.

Lectura segona

De la Constitució pastoral Gaudium et spes, sobre l'Església en el món del nostre temps, del Concili Vaticà II
(Núms. 9-10)

Sobre els interrogants principals de l'home

El món d'avui es mostra potent i dèbil ensems, capaç de fer el millor i el pitjor, segons que avanci cap a la llibertat o cap a l'esclavatge, cap al progrés o cap a la degeneració, cap a l'odi o cap a la germanor. A més, l'home té consciència que pot dirigir rectament aquelles forces que ell mateix ha suscitat, i que poden oprimir-lo o bé servir-lo. Per això s'interroga ell mateix.

De fet, els desequilibris que el món d'avui pateix estan en connexió amb un altre desequilibri més fonamental radicat en el cor de l'home.

A l'interior de l'home hi ha encara molts elements que pugnen entre si. Mentre per una part, en quant és criatura, es veu molt limitat, per l'altra part, tanmateix, pel que fa als seus desigs, se sent il·limitat i cridat a una vida superior.

Invitat per molts atractius, l'home per força ha de triar i ha de renunciar a certes coses. Més encara: dèbil i pecador, moltes vegades fa el que no voldria i no fa el que desitjaria fer. D'aquí ve que pateixi una divisió interna, de la qual provenen les moltes i grans discòrdies de la societat.

Molts, perquè porten una vida de materialisme pràctic, no s'adonen clarament de llur estat, que és dramàtic o, com a mínim, la misèria que els afeixuga els priva de veure-ho nítidament.

Molts altres es creuen trobar repòs en una interpretació de la realitat proposada de maneres diverses.

Alguns esperen que l'alliberament veritable i total del llinatge dels homes ha de venir només de l'esforç humà, i estan convençuts que el regne futur de l'home sobre la terra apaivagarà tots els anhels del seu cor.

I àdhuc hi ha qui desespera del sentit de la vida i lloa l'audàcia d'aquells que, tot creient que en ella mateixa l'existència humana no té cap sentit, intenten donar-li una explicació purament personal.

No obstant això, davant de l'evolució actual del món, les qüestions fonamentals per a la vida es multipliquen cada dia; algunes es plantegen ara per primera vegada, altres es replantegen molt més agudament: ¿Què és l'home? ¿Quin sentit tenen el dolor, el mal, la mort, coses que, tot i els progressos atesos fins avui, no s'han pogut eliminar? ¿Per què unes victòries, obtingudes a preus monstruosos? ¿Què pot aportar l'home a la societat? ¿Què pot esperar-ne? ¿Què hi ha després d'aquesta vida d'aquí?

L'Església creu fermament que Crist, mort i ressuscitat per a tots els homes, ens dóna llum i vigoria per mitjà de l'Esperit Sant, perquè l'home sigui capaç de respondre a la seva vocació màxima; als homes, no els ha estat donat sota el cel un altre nom pel qual puguin salvar-se.

L'Església creu igualment que la clau, el centre i la finalitat de tota la història humana es troba en el seu Mestre i Senyor.

A més a més, l'Església afirma que, més enllà dels molts canvis, hi ha coses que no canvien; tenen el seu fonament en Crist, que era ahir, és avui i serà per tots els segles.


Responsori

R. Oh mort, ¿on és la teva victòria? ¿On és l'agulló que t'incitava? L'agulló que incitava la mort és el pecat; * Donem gràcies a Déu: ell ens donà la victòria per Jesucrist, el nostre Senyor.

V. El Senyor és bo amb els qui hi confien, amb tots aquells que el cerquen. * Donem gràcies a Déu: ell ens donà la victòria per Jesucrist, el nostre Senyor.

Oració


Oh Pare etern, convertiu a vós el nostre cor i feu que, buscant sempre l'únic necessari i exercint les obres de misericòrdia, visquem dedicats al vostre servei. Per nostre Senyor Jesucrist.

Conclusió

Beneïm el Senyor.
R. Donem gràcies a Déu.

<<

Seleccionar la pregària per data.

liturgiadeleshorescat@gmail.com

A+ A-